El moniato és una de les proves amb les que els peruans defensen que el primer descobridor de nous mons no va ser Cristòfol Colom sinó un rei inca, Túpac Yupanqui (1441-1493). Diuen que el jove guerrer va travessar el Pacífic, acompanyat de 20.000 homes en petites embarcacions de troncs, i va colonitzar illes de la Melanèsia i la Polinèsia. D’allà se’n va endur esclaus i hi va plantar diferents conreus, entre ells moniatos.

El moniato era un dels conreus estrella de l’Amèrica precolombina per les seves enormes propietats nutricionals i la productivitat d’aquesta planta en climes tropicals i subtropicals. Va estalviar moltes fams i, juntament amb la patata, en arribar a Europa va duplicar la reserva d’aliments al vell continent. Aleshores, el moniato es coneixia com a “patata dolça”, amb la mala fama que comporta l’associació amb els nivells de sucre.

Contràriament, el moniato és un tubercle absolutament saludable, començant per la seva forma de cocció (generalment cuit al caliu o al vapor) i acabant per la seva pròpia composició nutricional. Certament, el moniato és més ric en hidrats de carboni i conté més calories que la patata, però es tracta d’una font d’energia de qualitat, de consum lent i sostingut que és ideal per a una vida activa. També conté més calci, ferro i magnesi, així com més vitamina C.

Però la vitamina del moniato és, sense cap dubte, l’A. És el vegetal que en porta més, condició que l’ha convertit en el protagonista del Programa VITA A que impulsa el Banc Mundial a l’Àfrica per eradicar la deficiència d’aquesta vitamina. A més, el moniato conté betacarotens, antioxidants que combaten malalties i, per tant, eleven l’esperança i la qualitat de vida entre les comunitats que el consumeixen.

A Catalunya i Aragó, el moniato és típic de Tots Sants en trident amb els panellets i les castanyes, mentre que en altres zones de la península és un aliment més aviat nadalenc. A les Canàries, com a l’Amèrica llatina, forma part de la gastronomia de tot l’any, com a plat principal o en dolços i pastissos de postres. No seria mala idea incorporar-lo al nostre dia a dia, i fer-ho els 12 mesos. Si us poseu a buscar-ne receptes per Internet, la seva versatilitat us deixarà com aquells polinesis en veure arribar 20.000 inques amb barquetes de troncs: de pasta de moniato.

Ignasi Llobet, Director General de Grup Llobet
Article publicat al Regió 7, el 21 d’Octubre de 2018