La feina ben feta

Sempre m’ha sobtat trobar, encara ara, pastissos i pastissets coronats amb una cirera, generalment confitada tot i que també fresca en alguns casos. Difícilment trobarem dos elements tan antagònics, com a mínim des del punt de vista nutricional, i que sigui l’ingredient saludable el que presideixi la gormanderia.

He pensat en la cirera perquè és la fruita del moment. Ara és quan, a casa nostra, arriben al seu moment de màxima maduració aquestes petites joies que de nens jugàvem a posar-nos d’arracades. La seva olor, la seva dolçor justa i la textura carnosa ens connecten amb l’arribada del bon temps. Les cireres son, veritablement, un dels plaers sensorials que enganxen. O és que alguna vegada n’heu pogut menjar només una?

La cirera té un contingut molt interessant en vitamines, minerals i fibra, però el que la fa més beneficiosa per a la salut son tot d’enzims i aminoàcids que li aporten propietats gairebé medicinals. La presència d’àcid salicílic el converteixen en un fruit antiinflamatori. Conté components fenòlics que contribueixen a la protecció del sistema cardiovascular, i la riquesa en flavonoides fan que la cirera sigui antioxidant i redueixi el risc a patir càncer, especialment al còlon.

A més, la dolçor mesurada de la cirera no és casualitat: parlem de sucres de baix índex glucèmic, bàsicament fructosa i levulosa. Això redueix el risc d’aparició de diabetis i contraresta els nivells de colesterol i els triglicèrids a la sang.

No en va, la cirera ha estat molt apreciada des de la prehistòria. Els arqueòlegs han descobert que fa 8.000 anys ja es consumia a la seva regió originària, l’Àsia Menor, en un format que avui sona amb força a Catalunya: vi de cirera. El conreu es va popularitzar durant l’Antiguitat al Japó, i es va escampar fins a la Grècia clàssica per convertir-se en una llaminadura saludable.

L’èxit a Grècia encara cueja: ja al segle V a. C., els pastissers grecs van començar a decorar la rebosteria de l’època amb cireres, una pràctica que servia de rúbrica, de signatura final per a cada creació. Vaja, posar la cirereta al pastís té un significat, des de fa 2.500 anys, que sempre ve de gust compartir: la culminació d’una feina ben feta.

Ignasi Llobet, Director General de Grup Llobet

Article publicat al RegiĂł 7, el 16 de juny de 2019