Ficar la gamba

Els romans que van conquerir la Hispània, l’actual península Ibèrica, es van convertir en sibarites del marisc. Entre les costes mediterrània i cantàbrica, van quedar meravellats per l’abundància i la qualitat dels fruits del mar, de manera que es van aficionar a les ostres, els eriçons i, per suposat, les gambes.

Dos mil anys més tard, la gamba s’ha convertit en un fix dels àpats especials. Fins fa 50 anys va ser un menjar prohibitiu, però l’augment de l’oferta i la proliferació dels congelats l’han situat a l’abast de la majoria. Amb tot, quan s’apropa Nadal, el seu preu es dispara. Correu!

Què té la gamba, que tots hi anem al darrere? Bàsicament, un sabor singular. De fet, és el marisc que agrada a més persones, ja sigui com a aperitiu o bé com a plat principal, passant pel seu excel·lent paper com a “actriu secundària” en plats tan nostrats com la paella o la fideuà. També fa festa: l’hem associat al Nadal, al Cap d’Any i a les graellades de peix, de manera que, per a moltes i molts, una festa no és tanta festa sense gambes.

Malauradament, la gamba ha estat tradicionalment associada al colesterol. De tota manera, la majoria d’experts coincideix en que la major part de colesterol es troba al cap. Sense el xarrup tan característic que a molts ens ha vingut a la memòria, la gamba no té més colesterol que qualsevol altre marisc. Per contra, té una altíssima proporció d’Omega 3, el greix insaturat que tan beneficia el nostre sistema cardiovascular.

Menjar gambes ens aporta una gran dosi de minerals, molt especialment el iode, que evita l’hipotiroïdisme; però també ferro, calci i potassi. Posseeix vitamines del grup B i presenta un baix contingut calòric. De fet, més del 80% és aigua. El que sí que ens aporta és proteïna de qualitat, fet que contribueix a la regeneració de teixits i, de retruc, ens provoca sensació de sacietat.

Dels romans de fa vint segles hem heretat el gust per les gambes, però també una expressió de la qual ells es pixarien de riure. D’ells ve l’expressió “ficar la pota”, metàfora de quan el seu cavall trepitjava una trampa al bosc. Ficar la pota era, i és, equivocar-se, fer el ridícul, ficar els peus a la galleda. Però, en llatí, “pota” era “camba”, més tard en italià “gamba”. D’aquí ve “ficar la gamba”. Però ben poc tenen a veure amb espifiar-la, els deliciosos animals marins que menjarem aquestes festes.

 

Ignasi Llobet, Director General de Grup Llobet

Article publicat al RegiĂł 7, l’1 de desembre de 2019