Xocolata del lloro

Cada cop que Cristòfor Colom tornava d’Amèrica, portava uns souvenirs als Reis Catòlics. Un d’aquests presents va ser un sac amb grans de cacau, però en aquell moment ningú no va saber què fer-ne i van caure en l’oblit. Des de feia més de mil anys, els maies elaboraven una beguda de cacau en una mena de ritual a la fertilitat, que els colonitzadors la consideraven massa amargant.

A principi del segle XVII, unes monges evangelitzadores d’Oaxaca (Mèxic) van popularitzar la recepta moderna de la xocolata a la tassa, que va viatjar fins a Espanya. L’Església el va acollir com un aliment que no trencava el dejuni i es va convertir en un dels dolços típics de la Quaresma. Només era apte, és clar, per a les famílies benestants. Era símbol de poder adquisitiu, de manera que la noblesa se’l va fer seu en les trobades de l’alta societat als seus palauets de ciutat.

La xocolata és avui a l’alçada de la immensa majoria de butxaques. I és una sort, perquè no només ens ajuda a ser més feliços, sinó també a viure més sans i sanes. Com més percentatge de cacau tingui la xocolata, millor: menys sucre i més beneficis per a la salut. El cacau és diürètic, antioxidant, antiinflamatori i tonificant. Contribueix al bloqueig de l’absorció de colesterol a l’intestí, i aconsegueix incrementar la producció del “colesterol bo”, l’HDL.

La xocolata, tan negra com sigui possible, ens aporta polifenols amb un gran efecte cardioprotector: incrementa l’elasticitat de les artèries, redueix la pressió i intensifica la resistència a la insulina. També millora el funcionament del sistema nerviós i potencia la memòria. La comunitat científica, a més, la considera un “mood food” o menjar de l’estat d’ànim, perquè conté un aminoàcid, el triptòfan, que serveix per generar serotonina: l’hormona de la felicitat.

Per feliços, els lloros. Es diu que les famílies aristòcrates de Barcelona que al segle XVII feien networking amb xocolata desfeta, demostraven que els sobraven els cèntims oferint-ne una tassa al lloro que tenien a la gàbia. Quan la noblesa va entrar en decadència, la primera mesura d’estalvi era deixar l’ocell sense xocolata. Aviat veurien que aquesta retallada no feia res per millorar l’economia familiar, i d’aquí ve l’expressió que fem servir per referir-nos a allò que té poca o cap importància: la xocolata del lloro.

Ignasi Llobet, Director General de Grup Llobet

Article publicat al RegiĂł 7, el 5 de Maig de 2019