L’amanida faraònica

Les amanides estan més associades a l’estiu que al temps de fred. Però els egipcis de l’Edat Antiga van rescatar una planta de l’olla per posar-la al plat acabada de collir, i van descobrir l’amanida contra els refredats. Ho van fer gràcies a l’escarola.

L’escarola va deixar de ser salvatge a la Xina de fa més de 5.000 anys. El gegant asiàtic encara és, avui, el primer productor mundial, seguit dels Estats Units i d’Espanya, que n’és alhora el primer exportador mundial. Aquesta planta de la família de l’endívia és molt apreciada als cinc continents per, curiosament, la seva amargor i el contrast que aporta en combinació amb altres aromes.

Es tracta d’una de les fonts vegetals més importants de betacarotens: una simple amanida ens aporta més del 100% de la quantitat diària recomanada d’aquests potents antioxidants, que es transformen en vitamina A en la mesura que el cos ho necessita. Protegeixen el sistema cardiovascular, regulen el colesterol i mantenen en bon estat la vista, la pell i les mucoses. Reforcen el sistema immunitari i, per tant, ens allunyen de la grip.

A més, l’escarola conté una gran quantitat de minerals, especialment ferro, potassi i magnesi (en una sola ració de 250 grams, més del 50% del que necessitem ingerir cada dia). És una fulla amb molta fibra, imprescindible per tenir una flora intestinal saludable i per reduir l’absorció de colesterol i glucosa. A tot això cal afegir-hi un altre avantatge, el seu baix contingut calòric. Fet que el posiciona com un aliment excel·lent per mantenir la línia; ara que ja veiem l’estiu al final del túnel.

Encara avui hi ha qui es fa una crema d’escarola, generalment amb ceba i porro. Si ho proveu, no us anirà malament per a la recta final d’hivern. Però, generalment, l’escarola es consumeix crua en amanida o bé com a acompanyant d’altres plats. A mi m’agrada, en cru, el contrast de la seva amargor amb el salat d’una bona sal gruixuda, l’astringència d’un bon oli d’oliva verge extra verd, i la potència que hi poden aportar el pebrot o la ceba acabada de tallar.

De l’Antic Egipte, pensem en les piràmides i els sarcòfags. L’escarola, però, ens recorda una de les grans aportacions de la terra dels faraons a la humanitat; l’agricultura extensiva de regadiu, que van inventar a través de la canalització del Nil.

La verdura, vingui d’on vingui, sempre serà una mica d’allà.

Ignasi Llobet, Director General de Grup Llobet

Article publicat al Regió 7, el 8 de Març de 2020

Articles relacionats: El somnífer de les àvies | Que bona que està! | Oli d’oliva per fregir i oli de gira-sol per amanir?