Els humans hem après matemàtiques, no les hem inventat. L’autora en va ser la natura, que ja feia de les seves milers de milions d’anys abans d’arribar nosaltres per modificar-la. Les fulles segueixen patrons matemàtics per no tapar-se les unes a les altres. Els moviments de tots els animals responen a algoritmes que eviten que topem contínuament entre nosaltres. La textura de milions de plantes ve marcada des de la seva primera molècula. L’exemple de major bellesa està de moda i es diu romanesco.

El romanesco és un híbrid entre el bròquil i el bròculi, i té un aspecte absolutament harmoniós, geomètric i simètric. Els matemàtics en diuen “el vegetal fractal”, perquè la seva forma compleix una mateixa equació des del tros més petit fins al conjunt de la planta. Si n’agafem una branca, és una còpia reduïda del conjunt de la planta; si mirem amb lupa aquesta branca, els seus fragments són una còpia reduïda de la branca en qüestió. Número auri, en diuen: la fórmula en què es basa el Vitruvi de Leonardo da Vinci.

Més enllà de l’estètica, el romanesco no s’ha posat de moda per casualitat. Molt conegut a Itàlia, el 30% de la producció europea ja es produeix a Espanya. Hi ha poques receptes que el distingeixin del bròquil o la col, però és dels pocs vegetals de la seva espècie que també es pot menjar en cru, a les amanides. Majoritàriament, però, es consumeix cuinat, millor que millor al vapor per exprimir al màxim les seves propietats i no trencar molècules de vitamines.

I és que només 100 grams de romanesco cobreixen totes les necessitats diàries de vitamina C, a més de contenir vitamines E, K (la vitamina antihemorràgica), B2, B6 i B12 (coneguda com a àcid fòlic, necessària per a la creació de noves cèl·lules i glòbuls vermells i blancs). A menys de 70 graus, aquestes vitamines es mantenen. Els seus minerals més abundants són el potassi, el magnesi, el fòsfor, el calci i el ferro.

El romanesco no és un vegetal miraculós ni un superaliment, però és una eina excel·lent per incorporar més verdura a la dieta de casa nostra: ens ajuda a menjar pels ulls, que és el que encara fan, per molt que els temps canviïn, tots els nens i nenes del món. A mi m’ha ajudat en un altre aspecte: la seva extraordinària estètica ha fet que m’agradin una mica més les matemàtiques.

Ignasi Llobet, Director General de Grup Llobet

Article publicat al Regió 7, el  26 de Gener de 2020

Articles relacionats: Com iniciar una dieta vegetariana? | Menú setmanal vegetarià equilibrat  | S’ha acabat el bròquil?  | Que bona que està!